El coach

Em dic Sergi Mora i sóc un Coach Personal Certificat de Barcelona.

La meva història personal:

Vaig néixer un dilluns de 1974, curiosament en la lluna plena de Taure, igual que el príncep Gautame (Buddha). Però ni els meus pares eren reis ni vaig tenir una vida fàcil. Més aviat diria que els primers 30 anys de la meva vida han estat emocionalment durs, com els d’un vaixell a la deriva amb poc combustible que no sap exactament on està el port, i un vaixell que té alguns forats per on no para d’entrar aigua.

Recordo que als 5 anys em feia por jugar amb els nens perquè els veia com uns salvatges que cridaven i feien espentes. Ja des de petit tenia pors, vergonyes, i timidesa.

Durant la meva adolescència tenia fama de bon estudiant, disciplinat i molt esportista, però en el fons em sentia un patito feo.  Recordo comprar-me un llibre sobre “cómo vencer su timidez” per què em posava vermell molt fàcilment (sobretot al intentar parlar amb noies que m’agradaven). Recordo anar de colònies amb 17 anys i vaig acabar dormint amb dos nois que ningú volia (un  tenia un defecte a les cames i era calvo i l’altre era un noi que feia pudor). Per un costat em sentia malament de que ningú volgués dormir amb ells, i per un altre costat, suposo que la “majoria” també veien raret algú que preferia “Mozart” abans que “els Pets”, “fer judo i karate” abans que “anar a la discoteca i desfassar-se“, o “fer una hora de gimnàsia a les 6 del matí” abans que “dormir”.

Era al desembre de 1992, durant el primer semestre de carrera d’empresarials a ESADE quan vaig experimentar per primera vegada l’estrés.  El motiu: no només vaig suspendre per primera vegada a la meva vida, sinó que em van suspendre totes les assignatures menys una.  Però el pitjor era que no entenia per què m’havien suspès, doncs sortia dels exàmens creient que m’havien anat “bé”. M’estressava el fet que no sabia com havia d’estudiar, i m’aterrava la idea que si no aprobava, em quedarien pel Setembre, i si al Setembre no les aprobava totes, les normes deien que no podria continuar amb la carrera (em podien fer fora de la carrera). Recordo aquell hivern com algo molt dur…fins que un dia, uns pocs mesos després, va passar una cosa que va canviar la meva vida…

Anava caminant per un carreró de St. Cugat (on vivia) i vaig passar per davant un centre de ioga. Em vaig quedar aturat observant aquell aparador amb una estatua d’un elefant dançaire, uns mocadors de seda de colors, uns símbols extranys… Com que no entenia què carai era allò del ioga vaig decidir entrar a preguntar. Resulta que en aquell moment estava el professor disponible (en Carles Claramunt) i em va acompanyar a la sala de treball, va posar un estil de música tranquila que no sabia classificar, va encendre una espelma i un incens, i vam estar parlant uns minuts…i recordo una frase que em va dir i que va revolucionar la meva vida.

En Carles em va dir:

Aquella frase em va tocar per dins. Amb l’estrés que tenia i la por a que em fessin fora de la carrera, vaig pensar que necessitava millorar la meva intel.ligència. Així que vaig començar a prendre consciència de la meva respiració, i vaig començar també a treballar amb molta disciplina la meva ment. I això poc a poc em va portar a descobrir i treballar altres temes, com l’energia, la meditació, la búsqueda del sentit de la vida, etc.

Vaig treure’m la carrera d’ESADE sense cap problema, i si haguéssis estat al meu costat durant aquells anys m’haguéssis vist llegint més llibres sobre temes alternatius que llibres propis de la carrera d’empresarials. Per això vaig decidir fer una tesina de final de carrera anomenada “ManageZen: un estil alternatiu de Management”, on explicava que el millors managers es guien més per la intuïció que per l’anàlisi i la llògica.

Van ser 10 anys intensos de búsqueda de mi mateix que va culminar al 2003 amb un viatge a la India on vaig visitar els centres espirituals de Mestres com Osho, Meher Baba, Sai Baba, Amma, etc. Tota aquesta etapa va servir-me per donar-me compte que a la vida hi havia molt més que el que veuen els nostres ulls i ens expliquen a l’escola; que la búsqueda de la “il.luminació” és una trampa de l’ego; i que la meva personalitat tenia moltes ferides que sanar i una auto-estima molt baixa.

Durant els següents anys vaig passar d’una vida de “búsqueda interior” a una vida d’acceptació de la meva realitat humana, i de sanar velles ferides emocionals (especialment la relació amb el pare i la mare i la relació amb el meu “nen” interior). Vaig aconseguir estabilitzar-me en una feina, vaig trobar parella (amb qui tindria 2 fills), vaig viure l’espiritualitat tocant més amb els peus al terra i vaig anar guanyant en auto-estima i confiança.

Però arribar a aquesta estabilitat i equilibri no va ser tampoc un camí fàcil. Era el 2007, i des del punt de vista “social” la meva vida era correcte. Treballava en una empresa privada de prestigi. Però sentia un buit enorme en la meva vida. Anava a treballar amb el cos, però no amb la ment ni amb l’ànima. Sentia buidor tot al meu voltant. Les converses amb els companys de feina eren superficials. Em sentia sol i desaprofitat. I en la meva situació, no sé què hauries fet tu, però em sentia tan “perdut” que vaig decidir resar durant 30 dies. Recordo inclús resar alguna vegada tancat dins el lavabo de la feina, quan la desesperació i el dolor era quasi insuportable. Li deia a Déu:

I poc a poc, vaig anar comprenent quin era el meu aprenentatge en aquella feina. Vaig comprendre que m’havia deixat enlluernar pel “poder”, per l’aparença de poder. En aquella empresa tots semblaven aspirar a “escalar” cap amunt, buscant reconeixement extern i “poder” jeràrquic. I jo també havia “caigut” en aquella trampa de l’ego, ambicionant secretament “ser algú” amb més “poder” que la resta de companys.

Un cop em vaig adonar del “joc” que estava jugant inconscientment, les coses van començar a canviar…Vaig inclús canviar de feina al cap de 4 mesos (què és on treballo actualment als matins). Però el més important va passar abans que canviés de feina…i és que un bon dia (havien passat 2 o 3 mesos des de que vaig acabar aquell període de resar), vaig sentir curiositat per una paraula. No sé si la deuria haver escoltar en alguna conversa, o si simplement va aparèixer dins el meu cap…la qüestió és que la paraula per a mi era nova i m’atreia.

La paraula era “coaching”!

Vaig anar a internet i vaig trobar el telèfon d’una associació española de coaching. Vaig trucar i vaig parlar amb dos coaches, que em van intentar explicar què era el coaching però realment no els vaig comprendre. Així que vaig decidir apuntar-me a un curs de coaching. I  vaig sentir la necessitat de pagar íntegrament tot el curs (format per 6 mòduls) mentre que el més sensat hagués estat pagar només el primer mòdul…

Va ser durant el segon dia del curs de coaching que vaig tenir una experiència que tornaria a marcar la meva vida. Fent una pràctica de coaching amb un altre alumne, em va fer una pregunta i en aquell moment vaig veure la cara del meu company transformar-se en la cara d’algú conegut (era JO però un “altre” jo més savi, no era el jo que veig al mirall cada matí, però era JO). Era com un Mestre. En aquell moment vaig comprendre què era el coaching: era una forma de fer-te veure el teu potencial interior, una manera de fer-te sintonitzar amb la teva Sabiesa interior.  Vaig sortir d’aquella classe amb una sensació d’haver descobert algo molt important. I mentre conduïa per tornar a casa, vaig tenir un “flash” també important: vaig donar-me compte que el “coaching” era la resposta a les meves oracions d’uns mesos anteriors.

La resta de la història ja deus intuir com continúa…em dedico a formar-me com a coach en dues escoles diferents i començo a exercir. I què és el coaching? És un procés de descobrir un tresor (el potencial interior meu!). Sí, en teoria és un procés de descobriment del potencial del meu client, però en realitat qui descobreix el tresor sóc jo! En cada sessió, descobreixo una part de mi en la vida de cada client. Una part que necessita Llum o ser estimada. I poder transformar aquestes parts meves em fa créixer. I a vegades, afortunadament pel meu client, ell també troba el seu propi tresor. I l’alegria i gratitud aleshores és inmensa.

He trobat el que buscava

La missió

Utilitzo tres tipus de coaching, el co-active coaching , el clean coaching i el coaching quàntic (terme propi) per donar direcció i acompanyar a persones que estan compromeses amb el seu creixement. Veig que hi ha tres tipus de persones:

Em dirigeixo als que desperten, doncs és quan un assumeix la responsabilitat de la seva vida i comença a comprometrer’s amb el seu creixement. Els altres tipus  no necessiten cap coach (per motius diferents).

La visió

Veig el coaching com un instrument per recuperar la Confiança amb el Ser més autèntic i treure el potencial de les persones (claretat, motivació, compromís, acció, resultats, aprenentatge i satisfacció). Veig el coach com algú que fa de pont entre la personalitat i l’ànima (més enllà de la ment) de la persona, de manera que li sigui més fàcil aconseguir els seus reptes més importants.

Els valors

Abraço tots els valors de The Coaches Training Institute (CTI), escola que m’acredita com a Certified Professional Co-Active Coach. A més a més la meva particular manera de fer coaching s’impregna d’integritat, valentia i la brevetat.

Integritat:

Procuro ser fidel als meus valors d’autenticitat, sinceritat i  fidelitat, als compromisos que adquireixo i a les idees que m’inspiren com a ser humà.

Valentia:

Crec que el principal obstacle a treure el potencial que tenim és la por i la manca de consciència. Per superar la por cal que connectem amb la nostra intuició i que ens atrevim a anar més enllà del que creiem que és possible. Si fas coaching amb mi t’ajudaré a connectar més profundament amb tu i t’empentaré fora de la teva zona de confort. És allà on es produeix la transformació i el creixement de debò.

Brevetat:

Les meves sessions son intenses, directes i sense floritures. Crec que el meu client és una persona madura, creativa i plena de recursos que només necessita l’empenta decidida i en la direcció correcta d’un coach.